Cúpulas de la lluvia

Hoy he visto personas andando bajo cúpulas de telas de colores. El cielo lloraba de felicidad pero la mayoria de personas apartaban sus miradas del júbilo repartido por doquier. Hace ya dos días que el cielo reparte felicidad y abundancia pero los humanoides siguen confusos y medio molestos. Creo que no comprenden la aritmética de la humedad.

Hoy he cruzado ríos que normalmente llevan asfalto y aparatos con ruedas, dos o cuatro, propulsados por derivados de reservas fósiles (Me pregunto cómo se sentirá mamá con todos esos agujeros cada vez más hondos, cada vez más vacíos). Me alegró ver mis zapatillas urbanitas lamidas por el júbilo celestial. Siguen andando, con las cúpulas de telas de colores, mayormente negro y sin rumbo.

Me pregunto si después de la muerte tendré que seguir lidiando con la patética imagen de humanoides con cúpulas portátiles.

La sociedad impermanece bajo sus cúpulas. Santa Maria dei Fiori ya ha dejado de ser cúpula para ser una de las principales páginas de la Lonely Planet de Florencia y ahora nos llevamos las cúpulas de aquí para allá para no verles el rostro a papá y a mamá. Creemos habernos independizado, pero seguimos escondiéndonos de la mirada franca y escrutante de nuestros padres.

Quiero que siga lloviendo amor, dos o tres o veintitrés días más para que la semilla de mi riñón seca pueda germinar. Siento su genética latente resonando en el pladur del cobertizo de la plaza. Los surcos hechos en el suelo por los chorros coyunturales me recuerdan que perseverancia es ventura y que en la vida, como en la geología, todo es cuestión de presión y tiempo.

Cúpulas de la lluvia de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya de Creative Commons

Sobre el control

Sento necessitat d'escriure. Escric de nervis. Estic prop de la cresta de la ola i no se què passarà. Intueixo que he de soltar. M'he de deixar portar. Veure que la senzillesa és arreu i que quan ho agafes amb ganes qualsevol cosa manifesta la gran veritat.

Em sento emocionat per la vida que em dóna molt. Em dóna tant que no se on posar-ho. És com si ho vulgués guardar tot quan en el fons no es pot guardar res.

No som el que tenim, no som el que pensem, no som la vida que diem tenir, no som les sabates que caminem. No som els colors de l'equip que ens fa vibrar. No som res del que poguem imaginar. Només som un punt de llum en la ment del món que no sap on va, ni d'on ve, però què importa? A qui li importa?

Si fossim un ocell que sobrevola el mar tot buscant terres càlides juntament amb tots els seus coexistents, no ens plantejariem on volar, quan volar, per què volar. Aleshores, quina és la finalitat de tenir consciència? On ens pot portar aquesta facultat sobreanimal? Ens ha de portar a algun lloc? Segur que si: A veure que hem d'esdevenir jardiners del món. Hem d'esperar a que les plantes creixin sense estirar-los les fulles.

Veure que la ment és veloç

i la terra té una lentitut atroç

és el que ha de despertar.

No se si ha de, però segur que pot passar. Seria interessant.

Segur que aniria més a favor de la vida que voler-ho controlar tot.

Sobre el control de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Sobre l'edat

Fa uns dies que he començat a germinar llavors. Buscant informació sobre aquest procès, el procediment, els beneficis, les possibilitats, he descobert la gran energia vital que proporcionen, la gran quantitat de nutrients que contenen però el que més m'ha corprès és la màgia i la simplicitat del que observes en sis dies des que poses els grans en aigua fins que la vida ha esdevingut, punyent, estirant l'existència cap endavant.

Això em fa pensar en l'explosió de gran vida que es dona en l'inici de l'existència. La puresa i la estreta vinculació amb tot l'invsers que tenen els infants que lluiten contra la societat amb cam més arma que l'espontaieixtat, l'alegria d'estar experiementant el contacte amb l'aquí i l'ara.

Veig com la societat envelleix. No només aumenta l'esperança de vida sinó que també tardem més en treballar, en criar, en acceptar les arrugues i la calvície i intueixo que tenim vides més llargues perque són menys intenses, menys autèntiques, menys situades en el lloc de plenitud eterna. Penso en la figura de Mendelssohn o del Che i veig una vehemència vital atractiva, intensament autèntica.

No se si m'estic fent gran o m'estic fent vell. No se si soc presoner del temps, pel delicte que cometo cada any, el dia que vaig nèixer, de contar, sumant, tones mètriques en forma d'edat. I només tenint-ne vint-i-sis, ja començo a sentir les espatlles carregades. Així costa volar.

Sobre l'edat de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Ofuscatio prima'10

Faria una foguera

amb tots els mitjons bruts del món.

Olorar fètid ensenya a ensumar flors,

colors, arcs de Sant Martí i tupperwares.

El foc com a última resposta.

Cremar efímerament, sense rumb,

cendres que facin més gris el món

Arbres que llepin la meva llum

funesta.

Sento de nou el crit de la falç

que em busca perquè he trucat a les pàgines grogues

cercant psicotròpics o carn putrefacta per a consumir

i resumir el meu pas pel món

en un error lamentable

i massa poc breu.

Creia en l'eficiència de la mare terra

en saber sel·leccionar els candidats

a habitar decentment el planeta.

I burleta em mira de reull,

rient del meu patiment, lament

i recepta que no arriba al tercer pas.

Ja no tinc por de l'infern,

perque el sento cada dia

en les meves entranyes,

junt amb el fetge que plora,

amb la fel que bull,

amb el colon histèric.

Quina forma puc donar al patiment que parla de la teva vida com si fos un còmic barat que ni et permet passar l'estona? Per què cada estona és el millor pretext per posar-se la crema del sofriment a la pell i sentir com el sentit d'estar aqui, s'evapora i s'incorpora a la pell com targetes als caixers?

Ara no estic sol, però la por és major, perque no hi ha dos ulls, sinó quatre que miren, observen i en el fons tenen ganes d'agafar la destral, i acabar d'un bon cop sec amb aquesta xorrada. L'existència d'algú que ja no hauria de ser aquí. Sinó que hauria de morir, per fi.

Ni què, ni com, ni quan. No vull saber res més. Ni de tu, ni de ningú. Perquè no té cap sentit, ni t'he sentit. Ni ara, ni mai. Perquè no cal que hi sigui. Perquè la energia que consumeixo la podria aprofitar un arbre, un caragol o una ameba amb molta més eficàcia, eficiència i profit que un ésser tan obsolet i inútil com un servidor.

Quin fou el dia que a l'Olimp decidiren cagar-la d'aquesta sobredimensionada manera? Potser no calen aquestes bromes de mal gust.

Estic fart, fart de mi, fart de tu, fart de vosaltres, de nosaltres i d'ells. No vull seguir jugant. No vull continuar amb aquesta porqueria infame i inservible de vida. No entenc què hi faig aqui. Qui m'hi ha portat i per què.

Vull expirar, com el iogurt que inocent acaba a la vora de les burilles, els bolquers usats i la pols de passar l'escombra. Amb la inocència immaculada de ni haver obert la tapa, la blancor pueril que mai fou desvetllada, resultarà per sempre inclosa en el calaix de tot allò que hauria pogut ser però no va ser. En el calaix de la mediocritat errant, incesant, que creix com el kèfir veí de la lleteria, que només necessita un pantà blanc per a existir, però sense cap utilitat, ni sentit, ni basura, ni patata. Més o menys com jo.

Les llàgrimes estúpides i impotents que cada dia vesso s'estan acidificant. Ni amb sosa càustica me'n sortia.

Ofuscatio prima '10 de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons