18.12.07

Un fin de semana en la luna


Sabíais que en la luna se pueden encontrar librerías, desayunos caseros y polifonías de lugares lejanos?

Las temperaturas que hacen que el agua cambie de estado nos dieron la bienvenida y unas murallas nos protegían de la soledad y de las llanuras. Y allí dónde van a morir las arias de Haendel vimos florecer la grandeza de la creatividad humana.

Formas regulares que no lo parecen, cuando el sonido y el ruido parecen una división infantil que solo dementes diferencian, nos encontramos juntos, en la luna, y vemos en el fondo de los nuestros ojos el recuerdo de cuando tu y yo éramos uno, cuando el cardo y la rosa eran compañeros de piso, cuando el viento hablaba con las piedras y estas se reían con sus bromas diáfanas. Vivíamos conjuntamente porque el arroz que tenia los cinco sabores nunca se olvidaba de pedirle al paladar que le devolviera el cambio.

De ninguna manera el tiempo pasaba, pues este no existía, simplemente lo tocábamos, lo palpábamos cantando y moviéndonos.

Conocí allí a una chica de pelo oscuro y ojos hondísimos que me susurraba al oído cuan interesante le parecía lo diferente que yo era, le gustaba decirme que le parecía exótico ver como cubría mi piel con trapos de colores que dejaban que muy poquitos trozos de mi piel conversaran con el sol. Se reía cuando le decía que iba a comprar una botella de agua y que esta me había costado setenta y cinco céntimos, pues el oro no tiene tanto valor y con él podría llenar una piscina. Le gustaba hacerme cosquillas con las palabras que repetía justo después de que yo empezara a decirlas. Me descolocaba continuamente.

Me contó que su hermano elefante estaba enfermo, pues nadie le escuchaba y estaba tremendamente triste, ella le cantaba canciones, le contaba cuentos, pero estaba desanimado y no quería moverse de su lecho. Solo se movía para ir a la cima de una colina cercana para ver salir el sol y al lado opuesto para ver como se ponía y así oler lo que algún día él fue.

Rezamos juntos una tarde entera. Nos sumimos en la mas profunda y sincera plegaria para animar a su hermano y este nos regaló una sonrisa de agradecimiento y se echó de nuevo en su austero lecho.

Tomamos el puente aéreo para volver a la tierra al mediodía, y vimos desde allí, a medida que ascendíamos, como las cosas iban haciéndose más y más grandes, cada vez podíamos ver mejor dónde estábamos, de dónde veníamos, dónde vivíamos, dónde nos criamos, dónde crecimos. Y con esta vista de pájaro y después de un largo sueño reparador de líneas discontinuas que iban pasando, llegamos de vuelta a la tierra.

Me gustaría ir a la luna más a menudo, para que mi amiga siguiera prestándome sus ojos y siguiera riéndose de mis excentricidades. Me gustaría seguir oliendo la música como lo hicimos entre cráteres y mares secos. Me gustaría acompañar a su hermano elefante a ver como el sol nace i muere cada día, y fundirme con él para siempre.

6.4.07

Crònica del nostre primer cafè

Avui t’he vist per primer cop. Bé no t’he vist per primer cop, sinó que he estat amb tu per primer cop. No sols ens haviem vist per les fotos digitalitzades que corren arreu sobre nosaltres, com si fossim de la cort reial. No, no ho som, estem al segle XXI i aixó succeeix, no és extrany que les nostres imatges corrin, que passin amunt i avall.

Però hi ha més. El nostre cervell reptil ens avisa que hi ha alguna cosa que ja hem compartit. Potser hem sortit del mateix forat. Potser hem estat junts en un altre pla de la consciència, de l’existència, de la preexistència, de la insconsciència…

Avui, abans que estessim junts, estava nerviós. Al cotxe he cridat als conductors que no arrencaven treient fum, al moment que el tricolor mutava deixant-nos obert el pas. He sentit l’emoció de l’interrogant que s’amagava a 5 minuts de distància. He sentit el pànic del buit que s’obria davant de les meves espectatives incognites. Com serà? què farà? que dirà? què prendrà? de què riurà? quina roba portarà? i la seva olor? em mirarà als ulls? i l’edat? li disgustarà la meva alopècia galopant?... però, ens entendrem? Tot aixó ha estat només abans.

Ha succeit. Allò que passa quan un deixa de ser un mateix per convertir-se en part d’alguna cosa. Ha succeit. Hem jugat al squash dialectic per apropar-nos a les nostres respectives vides, a les nostres respectives históries, a nosaltres.

Avui ha començat alguna cosa.
Hem sortit del jardí de les delícies del te i quan m’he allunyat del cavaller, he sentit com la lluentor de la seva armadura feia ressonar tres de les cordes del meu llaüt. L’he covert amb la meva capa i l’he abraçat prement el seu cos, encara ressonant contra el meu, per notar com akelles cordes resonaven gracies al record que encara vibrava en l’espai.

2.1.07

Ubi sumus?

Porto uns quants dies a la Terra ferma, i desde que he arribat que no he vist el sol. Feia temps, desde que la calor ens havia deixat, encara no havia estat en contacte amb aquestes contrades humides, fredes, blanques...
Porto uns quants dies aqui i m'adono del que implica aquesta nova situació. La meteorologia no et permet mirar enllà, no veus el final del carrer pel que camines, no veus clarament els arbres que t'envolten arreu, no veus les faroles que sostenen les llums que si que veus, no veus en la nit més que el que allargaria la vista dins el teu labavo. La vista està de capa caiguda.
Però els humans ens adaptem a tot, i aixó modifica la personalitat dels individuus que es veuen obligats a viure en aquestes condicions.
Els humans tendim a mirar més enllà de nosaltres mateixos. No ens conformem en saber que és el que hi ha en el nostre entorn més immediat i volem anar més enllà, veure més enllà.



Porto uns quants dies aqui i no paro de mirar, però no puc mirar enllà, per tant, miro ençà. La mirada no para de treballar, així que en l'afany de mirar lluny, miro endins i entro en allò més profund. Genero una distància nanomètrica de transcorregut cap a l'interior que es infinita. M'apropo al Punt que hi ha al centre de la Circunferència. Començo a caminar, per ja mai no parar.

Les preguntes existencials que, ja d'antuvi, un es questionà, reapareixen amb reeixida força, doncs no tenen enlloc més on anar. i caminen...

Possiblement perquè en el joc de miralls en el que ens situa la nostra percepció no tenim cap altra opció.

ubi sumus?

alli on pensem