amb tots els mitjons bruts del món.
Olorar fètid ensenya a ensumar flors,
colors, arcs de Sant Martí i tupperwares.
El foc com a última resposta.
Cremar efímerament, sense rumb,
cendres que facin més gris el món
Arbres que llepin la meva llum
funesta.
Sento de nou el crit de la falç
que em busca perquè he trucat a les pàgines grogues
cercant psicotròpics o carn putrefacta per a consumir
i resumir el meu pas pel món
en un error lamentable
i massa poc breu.
Creia en l'eficiència de la mare terra
en saber sel·leccionar els candidats
a habitar decentment el planeta.
I burleta em mira de reull,
rient del meu patiment, lament
i recepta que no arriba al tercer pas.
Ja no tinc por de l'infern,
perque el sento cada dia
en les meves entranyes,
junt amb el fetge que plora,
amb la fel que bull,
amb el colon histèric.
Quina forma puc donar al patiment que parla de la teva vida com si fos un còmic barat que ni et permet passar l'estona? Per què cada estona és el millor pretext per posar-se la crema del sofriment a la pell i sentir com el sentit d'estar aqui, s'evapora i s'incorpora a la pell com targetes als caixers?
Ara no estic sol, però la por és major, perque no hi ha dos ulls, sinó quatre que miren, observen i en el fons tenen ganes d'agafar la destral, i acabar d'un bon cop sec amb aquesta xorrada. L'existència d'algú que ja no hauria de ser aquí. Sinó que hauria de morir, per fi.
Ni què, ni com, ni quan. No vull saber res més. Ni de tu, ni de ningú. Perquè no té cap sentit, ni t'he sentit. Ni ara, ni mai. Perquè no cal que hi sigui. Perquè la energia que consumeixo la podria aprofitar un arbre, un caragol o una ameba amb molta més eficàcia, eficiència i profit que un ésser tan obsolet i inútil com un servidor.
Quin fou el dia que a l'Olimp decidiren cagar-la d'aquesta sobredimensionada manera? Potser no calen aquestes bromes de mal gust.
Estic fart, fart de mi, fart de tu, fart de vosaltres, de nosaltres i d'ells. No vull seguir jugant. No vull continuar amb aquesta porqueria infame i inservible de vida. No entenc què hi faig aqui. Qui m'hi ha portat i per què.
Vull expirar, com el iogurt que inocent acaba a la vora de les burilles, els bolquers usats i la pols de passar l'escombra. Amb la inocència immaculada de ni haver obert la tapa, la blancor pueril que mai fou desvetllada, resultarà per sempre inclosa en el calaix de tot allò que hauria pogut ser però no va ser. En el calaix de la mediocritat errant, incesant, que creix com el kèfir veí de la lleteria, que només necessita un pantà blanc per a existir, però sense cap utilitat, ni sentit, ni basura, ni patata. Més o menys com jo.
Les llàgrimes estúpides i impotents que cada dia vesso s'estan acidificant. Ni amb sosa càustica me'n sortia.
Ofuscatio prima '10 de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
