Deixa’m morir,
de la mateixa manera que deixes que s’arrefredi el tè,
de la mateixa manera que esperes a que s’assequi el parterra dels cactus.
Deixa’m morir de la mateixa manera.
El dolor ha deixat de tenir nom per passar a ser color, olor i soroll
Només l’heroi anònim pot salvar-me,
de nou necessito a algú que em mati el Minotaure,
algú que assenyali el culpable per a lapidar-lo.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que quan el sol s’esfuma darrera de l’horitzó, gires cua i marxes,
de la mateixa manera que llepes la cullera després de l’última cullerada de gelat
deixa’m morir de la mateixa manera.
La implosió és imminent
i ploraré lava, i cridaré trons implorant sentit
i mataré morts i moriré matant
per a fer callar l’esperança de renunciar a passar a millor vida.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que em vas deixar neixer,
de la mateixa manera que l’u es va fer dos, i el dos tres, i el tres deu mil.
Deixa’m morir de la mateixa manera
La rabia et porta enllà, més enllà
a estudiar manuals de fabricació casolana d’explosius
a odiar amb paraules i mirades, i a la vegada et retorna
a buscar l’arquitecte que ho va construïr.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que mor la comunió quan perds l’amniòtic i veus la llum
de la mateixa manera que l’orgasme assassinant el petit ego oblida
Deixa’m morir i vetlla per sempre la llibertat obtinguda.
Homenatge al “Lamento d’Arianna”
de Claudio Monteverdi
