Avui t’he vist per primer cop. Bé no t’he vist per primer cop, sinó que he estat amb tu per primer cop. No sols ens haviem vist per les fotos digitalitzades que corren arreu sobre nosaltres, com si fossim de la cort reial. No, no ho som, estem al segle XXI i aixó succeeix, no és extrany que les nostres imatges corrin, que passin amunt i avall.
Però hi ha més. El nostre cervell reptil ens avisa que hi ha alguna cosa que ja hem compartit. Potser hem sortit del mateix forat. Potser hem estat junts en un altre pla de la consciència, de l’existència, de la preexistència, de la insconsciència…
Avui, abans que estessim junts, estava nerviós. Al cotxe he cridat als conductors que no arrencaven treient fum, al moment que el tricolor mutava deixant-nos obert el pas. He sentit l’emoció de l’interrogant que s’amagava a 5 minuts de distància. He sentit el pànic del buit que s’obria davant de les meves espectatives incognites. Com serà? què farà? que dirà? què prendrà? de què riurà? quina roba portarà? i la seva olor? em mirarà als ulls? i l’edat? li disgustarà la meva alopècia galopant?... però, ens entendrem? Tot aixó ha estat només abans.
Ha succeit. Allò que passa quan un deixa de ser un mateix per convertir-se en part d’alguna cosa. Ha succeit. Hem jugat al squash dialectic per apropar-nos a les nostres respectives vides, a les nostres respectives históries, a nosaltres.
Avui ha començat alguna cosa.
Hem sortit del jardí de les delícies del te i quan m’he allunyat del cavaller, he sentit com la lluentor de la seva armadura feia ressonar tres de les cordes del meu llaüt. L’he covert amb la meva capa i l’he abraçat prement el seu cos, encara ressonant contra el meu, per notar com akelles cordes resonaven gracies al record que encara vibrava en l’espai.
