Sobre el control

Sento necessitat d'escriure. Escric de nervis. Estic prop de la cresta de la ola i no se què passarà. Intueixo que he de soltar. M'he de deixar portar. Veure que la senzillesa és arreu i que quan ho agafes amb ganes qualsevol cosa manifesta la gran veritat.

Em sento emocionat per la vida que em dóna molt. Em dóna tant que no se on posar-ho. És com si ho vulgués guardar tot quan en el fons no es pot guardar res.

No som el que tenim, no som el que pensem, no som la vida que diem tenir, no som les sabates que caminem. No som els colors de l'equip que ens fa vibrar. No som res del que poguem imaginar. Només som un punt de llum en la ment del món que no sap on va, ni d'on ve, però què importa? A qui li importa?

Si fossim un ocell que sobrevola el mar tot buscant terres càlides juntament amb tots els seus coexistents, no ens plantejariem on volar, quan volar, per què volar. Aleshores, quina és la finalitat de tenir consciència? On ens pot portar aquesta facultat sobreanimal? Ens ha de portar a algun lloc? Segur que si: A veure que hem d'esdevenir jardiners del món. Hem d'esperar a que les plantes creixin sense estirar-los les fulles.

Veure que la ment és veloç

i la terra té una lentitut atroç

és el que ha de despertar.

No se si ha de, però segur que pot passar. Seria interessant.

Segur que aniria més a favor de la vida que voler-ho controlar tot.

Sobre el control de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Sobre l'edat

Fa uns dies que he començat a germinar llavors. Buscant informació sobre aquest procès, el procediment, els beneficis, les possibilitats, he descobert la gran energia vital que proporcionen, la gran quantitat de nutrients que contenen però el que més m'ha corprès és la màgia i la simplicitat del que observes en sis dies des que poses els grans en aigua fins que la vida ha esdevingut, punyent, estirant l'existència cap endavant.

Això em fa pensar en l'explosió de gran vida que es dona en l'inici de l'existència. La puresa i la estreta vinculació amb tot l'invsers que tenen els infants que lluiten contra la societat amb cam més arma que l'espontaieixtat, l'alegria d'estar experiementant el contacte amb l'aquí i l'ara.

Veig com la societat envelleix. No només aumenta l'esperança de vida sinó que també tardem més en treballar, en criar, en acceptar les arrugues i la calvície i intueixo que tenim vides més llargues perque són menys intenses, menys autèntiques, menys situades en el lloc de plenitud eterna. Penso en la figura de Mendelssohn o del Che i veig una vehemència vital atractiva, intensament autèntica.

No se si m'estic fent gran o m'estic fent vell. No se si soc presoner del temps, pel delicte que cometo cada any, el dia que vaig nèixer, de contar, sumant, tones mètriques en forma d'edat. I només tenint-ne vint-i-sis, ja començo a sentir les espatlles carregades. Així costa volar.

Sobre l'edat de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons