15.12.08
24.11.08
Musicolo... què?
- Estudio musicologia.
- Psicologia? Què interessant.
- No, no, musicologia.
- Musicolo… què?!
Quantes vegades un estudiant de musicologia s’haurà trobat en una situació com aquesta, en què es poden llegir cares de dubte, sorpresa, estranyesa o total perplexitat en el rostre de l’interlocutor quan li pregunten a què es dedica. I és que no és estrany, ja que la musicologia no és una disciplina molt coneguda, estesa, ni reconeguda. Per aquest motiu, un es veu obligat a fer una breu i senzilla explicació de què és això que fa, que té aquest nom tan exòtic a primera vista.
Primer de tot, un explica que té a veure amb la música, i immediatament salta la pregunta que sembla evident: “Quin és l’instrument que toques?” O és que la musicologia no sona? Aleshores un aclareix que aquesta disciplina no s’ocupa pròpiament de la interpretació, encara que és bàsica per a poder dur a terme qualsevol concert, perquè, entre d’altres coses, prepara les partitures que seran interpretades. Sovint s’explica que té a veure amb la història dels compositors i de les diferents èpoques en què van viure, i sempre s’acaba afegint: “i moltes coses més”.
La impossibilitat d’exposar en una conversa informal totes aquestes “coses més” que conformen la musicologia, és el que m’empeny a aprofitar aquestes línies per a explicar en què consisteix, de què s’ocupa, què produeix, de quines disciplines se serveix, amb quines col·labora i sobretot quin és el servei que pot fer a la societat.
S’entén per musicologia la disciplina que s’encarrega d’estudiar la música i tot el que es desprèn de l’acte musical. Es pot trobar un musicòleg estudiant les propietats del so d’un clarinet, la història que gira al voltant de les “Quatre estacions” de Vivaldi, la resposta bioquímica cerebral d’un grup de persones a la música dels Rolling Stones o què orgullosos es senten els culés al cantar l’himne del Barça abans de cada partit. Només per posar uns exemples.
Per tal de comprendre totes aquestes situacions musicals, el musicòleg escolta, observa, i torna a escoltar. Reflexiona i busca relacionar allò que observa i escolta amb altres disciplines i camps del coneixement, per tal de crear nous vincles que siguin significatius i que aportin punts de vista enriquidors a la societat. A més, com que la música és contínuament present en la vida de les persones, resulta fàcil trobar disciplines “amigues” de la musicologia. En el moment que es posa en contacte la musicologia amb la història podem comprendre com el moviment de la Il·lustració va comportar un canvi de paradigma en la concepció i creació musical que, per exemple, va modificar en gran part, la manera d’aprendre a tocar els instruments musicals, a causa de la sistematització que es va donar del coneixement. Si es lliga la música a la sociologia entendrem que en quasi tots els casos la música serveix per a establir lligams socials, d’identitat o de gènere entre persones del mateix segment de població, com pot passar a les sales d’Òpera o als concerts de Heavy Metal. Si s’adjunta la música amb la psicologia descobrirem que determinades músiques acceleren el desenvolupament cognitiu dels infants o que determinats sons generen estats d’ansietat o de relax en l’individu que els escolta. Si s’uneix la música i la informàtica podrem generar programari per a l’educació musical o per a l’anàlisis sonor o per a la gestió d’auditoris i sales de concert.
Per tant, els espais d’acció de la musicologia dins de la societat són molts: no només té un lloc en àmbits acadèmics universitaris, sinó que també en editorials, tan exclusivament de partitures, com editorials en general, que tinguin una secció musical; en museus, exposicions, biblioteques i arxius amb algun contingut musical; en la promoció i gestió d’esdeveniments musicals tals com festivals i fires; o en departaments de cultura i espectacles de diferents institucions tals com ajuntaments, associacions o clubs privats on pot ser necessari l’assessorament musicològic: en muntatges audiovisuals o creacions escèniques; en l’animació musical d’institucions com hospitals, geriàtrics i residències o esplais i casals; i en qualsevol altra activitat en la que s’hi pugui trobar música. Finalment es troba la vessant educativa mitjançant l’elaboració de materials didàctics, i la docència d’aquests en escoles i instituts, ja que la musicologia té un paper rellevant i una relació estreta amb la pedagogia musical pel fet de compartir objecte d’estudi.
Aquestes només són algunes de les materialitzacions que poden sorgir del pensament musicològic que en l’actualitat emana aquesta pulsió interdisciplinària, aquesta necessitat de relacionar-se amb tots els terrenys i àmbits possibles, i que busca organitzar i sintetitzar el coneixement que té a veure amb qualsevol fenomen sonor, mitjançant la creació de textos que expliquin les noves observacions i l’aplicació d’aquestes observacions en tots els àmbits possibles, com abans s’ha exemplificat.
En els seus orígens la musicologia es va encarregar únicament d’estudiar a compositors reconeguts i les seves partitures. Amb aquests elements de treball, els musicòlegs construïren una història de la música, amb els seus estils, amb els seus compositors genials, amb les seves obres mestres, amb els seus grans intèrprets, conformant el que ha esdevingut el cànon de la música clàssica. Avui dia, amb la col·laboració entre disciplines s’ha evidenciat que la música que val la pena d’estudiar no és només aquella que s’escriu en un partitura, i aquella que fou escrita en una partitura, s’ha de rellegir tenint en compte els nous elements de judici que ens ofereix aquest nou pensament musicològic interconnectat.
La música està immersa en la nostra vida sense que ho vulguem i aquesta és una de les genialitats que veig en la musicologia. Qui més, qui menys, escolta música. Hi ha qui només escolta el fil musical dels ascensors i hi ha qui està tot el dia enganxat al reproductor de mp3 escoltant els seus temes musicals preferits, però sigui com sigui, tots tenim una relació, més íntima o més freda amb la música. Darrera de totes aquestes situacions i qualssevol altres possibles, hi ha potencialment un musicòleg. Per tot això, es pot veure com aquest espècimen, que sovint passa desapercebut mentre observa en el seu hàbitat natural, a part del contacte pràctic amb el seu instrument, té una naturalesa curiosa, una necessitat de comprensió d’allò que tan captiva de la música a la humanitat.
La música ja no només significa oci, temps lliure i plaer estètic a l’abast d’uns quants privilegiats, sinó que també és una via per al coneixement de les inquietuds més profundes de cadascú, utilitzant la música i el pensament d’una manera creativa per a trobar una explicació més del món en què vivim.
Estació-Úter de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
- Psicologia? Què interessant.
- No, no, musicologia.
- Musicolo… què?!
Quantes vegades un estudiant de musicologia s’haurà trobat en una situació com aquesta, en què es poden llegir cares de dubte, sorpresa, estranyesa o total perplexitat en el rostre de l’interlocutor quan li pregunten a què es dedica. I és que no és estrany, ja que la musicologia no és una disciplina molt coneguda, estesa, ni reconeguda. Per aquest motiu, un es veu obligat a fer una breu i senzilla explicació de què és això que fa, que té aquest nom tan exòtic a primera vista.
Primer de tot, un explica que té a veure amb la música, i immediatament salta la pregunta que sembla evident: “Quin és l’instrument que toques?” O és que la musicologia no sona? Aleshores un aclareix que aquesta disciplina no s’ocupa pròpiament de la interpretació, encara que és bàsica per a poder dur a terme qualsevol concert, perquè, entre d’altres coses, prepara les partitures que seran interpretades. Sovint s’explica que té a veure amb la història dels compositors i de les diferents èpoques en què van viure, i sempre s’acaba afegint: “i moltes coses més”.La impossibilitat d’exposar en una conversa informal totes aquestes “coses més” que conformen la musicologia, és el que m’empeny a aprofitar aquestes línies per a explicar en què consisteix, de què s’ocupa, què produeix, de quines disciplines se serveix, amb quines col·labora i sobretot quin és el servei que pot fer a la societat.
S’entén per musicologia la disciplina que s’encarrega d’estudiar la música i tot el que es desprèn de l’acte musical. Es pot trobar un musicòleg estudiant les propietats del so d’un clarinet, la història que gira al voltant de les “Quatre estacions” de Vivaldi, la resposta bioquímica cerebral d’un grup de persones a la música dels Rolling Stones o què orgullosos es senten els culés al cantar l’himne del Barça abans de cada partit. Només per posar uns exemples.
Per tal de comprendre totes aquestes situacions musicals, el musicòleg escolta, observa, i torna a escoltar. Reflexiona i busca relacionar allò que observa i escolta amb altres disciplines i camps del coneixement, per tal de crear nous vincles que siguin significatius i que aportin punts de vista enriquidors a la societat. A més, com que la música és contínuament present en la vida de les persones, resulta fàcil trobar disciplines “amigues” de la musicologia. En el moment que es posa en contacte la musicologia amb la història podem comprendre com el moviment de la Il·lustració va comportar un canvi de paradigma en la concepció i creació musical que, per exemple, va modificar en gran part, la manera d’aprendre a tocar els instruments musicals, a causa de la sistematització que es va donar del coneixement. Si es lliga la música a la sociologia entendrem que en quasi tots els casos la música serveix per a establir lligams socials, d’identitat o de gènere entre persones del mateix segment de població, com pot passar a les sales d’Òpera o als concerts de Heavy Metal. Si s’adjunta la música amb la psicologia descobrirem que determinades músiques acceleren el desenvolupament cognitiu dels infants o que determinats sons generen estats d’ansietat o de relax en l’individu que els escolta. Si s’uneix la música i la informàtica podrem generar programari per a l’educació musical o per a l’anàlisis sonor o per a la gestió d’auditoris i sales de concert.
Per tant, els espais d’acció de la musicologia dins de la societat són molts: no només té un lloc en àmbits acadèmics universitaris, sinó que també en editorials, tan exclusivament de partitures, com editorials en general, que tinguin una secció musical; en museus, exposicions, biblioteques i arxius amb algun contingut musical; en la promoció i gestió d’esdeveniments musicals tals com festivals i fires; o en departaments de cultura i espectacles de diferents institucions tals com ajuntaments, associacions o clubs privats on pot ser necessari l’assessorament musicològic: en muntatges audiovisuals o creacions escèniques; en l’animació musical d’institucions com hospitals, geriàtrics i residències o esplais i casals; i en qualsevol altra activitat en la que s’hi pugui trobar música. Finalment es troba la vessant educativa mitjançant l’elaboració de materials didàctics, i la docència d’aquests en escoles i instituts, ja que la musicologia té un paper rellevant i una relació estreta amb la pedagogia musical pel fet de compartir objecte d’estudi.
Aquestes només són algunes de les materialitzacions que poden sorgir del pensament musicològic que en l’actualitat emana aquesta pulsió interdisciplinària, aquesta necessitat de relacionar-se amb tots els terrenys i àmbits possibles, i que busca organitzar i sintetitzar el coneixement que té a veure amb qualsevol fenomen sonor, mitjançant la creació de textos que expliquin les noves observacions i l’aplicació d’aquestes observacions en tots els àmbits possibles, com abans s’ha exemplificat.En els seus orígens la musicologia es va encarregar únicament d’estudiar a compositors reconeguts i les seves partitures. Amb aquests elements de treball, els musicòlegs construïren una història de la música, amb els seus estils, amb els seus compositors genials, amb les seves obres mestres, amb els seus grans intèrprets, conformant el que ha esdevingut el cànon de la música clàssica. Avui dia, amb la col·laboració entre disciplines s’ha evidenciat que la música que val la pena d’estudiar no és només aquella que s’escriu en un partitura, i aquella que fou escrita en una partitura, s’ha de rellegir tenint en compte els nous elements de judici que ens ofereix aquest nou pensament musicològic interconnectat.
La música està immersa en la nostra vida sense que ho vulguem i aquesta és una de les genialitats que veig en la musicologia. Qui més, qui menys, escolta música. Hi ha qui només escolta el fil musical dels ascensors i hi ha qui està tot el dia enganxat al reproductor de mp3 escoltant els seus temes musicals preferits, però sigui com sigui, tots tenim una relació, més íntima o més freda amb la música. Darrera de totes aquestes situacions i qualssevol altres possibles, hi ha potencialment un musicòleg. Per tot això, es pot veure com aquest espècimen, que sovint passa desapercebut mentre observa en el seu hàbitat natural, a part del contacte pràctic amb el seu instrument, té una naturalesa curiosa, una necessitat de comprensió d’allò que tan captiva de la música a la humanitat.
La música ja no només significa oci, temps lliure i plaer estètic a l’abast d’uns quants privilegiats, sinó que també és una via per al coneixement de les inquietuds més profundes de cadascú, utilitzant la música i el pensament d’una manera creativa per a trobar una explicació més del món en què vivim.
Estació-Úter de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
7.10.08
Pel quart de segle [Ein Segen sein]
Us asseguro que faré tot el possible per aprofitar aquesta experiència al màxim, per a conèixer el món al màxim, per a obrir-me a les coses que preocupen a la humanitat, pq sabeu, quan ets lluny, i coneixes gent de tantíssimes parts del món, vivencies que en el fons, tots desitgem el mateix, tots tenim ganes de tenir una vida feliç, compartir les nostres alegries amb els nostres, i poder contar les penes per a fer-les petites, tots volem prosperitat, tots busquem i anhelem l'amor en la nostra vida, de vegades nomes ho notem gràcies a l'impuls sexual que altra vegada tots tenim, a tots ens agrada menjar bo, saborós, és igual del lloc on vinguis ja pots ser d'orient o occident, budista, musulmà o cristià. A tots ens agrada riure, dir tonteries que ens facin passar l'estona, a tots ens agrada tenir un lloc per viure, un espai on poder estar amb calma i tranquil·litat per a trobar-se amb si mateix o amb qui tu vulguis, a tots ens agrada que ens reconeguin, pel carrer, pq hem fet una gran proesa, ens agrada que coneguin les nostres costums i els nostres països,...
És genial adonar-te cada dia que tots plegats tenim moltíssimes més coses en comú, que coses que ens diferencien, i poder viure això, cada dia, en la quotidianitat, em fa sentir molt feliç i a la vegada em permet veure que un món millor, més just, més lliure, més feliç, més equilibrat, més ben repartit, més saludable, més respectuós és possible. Només cal en cada moment adonar-te que cada persona que et creues pel carrer és la teva germana bessona, realment hi tens moltíssimes coses en comú, només cal saber observar. Sabeu, viure d'aquesta manera, ara per ara, m'aporta això i em fa sentir feliç.
A més a més, quan ets lluny pots agafar perspectiva de les coses, i amb perspectiva moltes coses s'entenen millor. I veig des d'aquí, a més de 1000 kms de distància, que les meves arrels són infranquejables, encara que tingui tantes coses en comú amb qualsevol humà. Puc anar-me'n al cul del món que sempre recordaré la magnòlia del jardí de casa! Es molt potent.
7.9.08
Apunts suíssos
Avui he vist desde la meva finesta un home que comprobava que no hi haguès cap moneda al parquímetre. Passejava un gos, possiblement el seu.
El divendres vaig aprendre que no és bo beure licor xipriota mentres estas bebent cervesa. Et genera la necessitat d’aigua i de marxar i dormir.
Ahir vaig visitar museus a Zürich. Un d’art antic de diverses región d’arreu de món, un de disseny, un d’art contemporani i el zoo.
Algú sap perquè les aspiradores, quan estan en funcionament, generalment fan olor a gos brut i moll? Algú te algun remei per a això?
En aquesta ciutat no tan sols separen el vidre, sinó que separen el color del vidre, es a dir, hi ha un contenedor per a vidre blanc, un contenedor per a vidre verd i un contenedor per a vidre marró.
20.8.08
Primeres impressions suïsses
Hola a tots,
Ja soc a Zürich. He arribat akesta tarda puntualment a les 17:55 a l’aeroport. Per les poques hores que porto aqui em sembla tot fantástic. Ja he tingut contacte amb autòctons d’aquí i semblen amables i han estat agradables. Tot i això ja he comensat a desmitificar aquesta preciosa ciutat que pertany a aquesta preciosa nació. Hi ha xiclets desfets empegats a l’asfalt dels carrers. Hi ha punkis que beuen cervesa a la via pública amb els seus gossos i la seva ronya. Hi ha gent demanant al costat de l’estació principal de trens. Hi ha un riu ample i cabalós amb uns ponts molt bonics que a de vegades fa una mica d’olor de peix passat. Hi ha torres amb rellotges (suïssos obviament) que encara no sé què són. Hi ha un carrer adoquinat amb moltes terrassetes amb gent que hi beu cervesa i menja fondues pel qual he hagut de transportar totes les meves petenences, uns 55 kilos repartits en dos maletots i una cartera. Ha estat divertida la banda sonora que provocava desplaçant-me per allí mentre la gent em mirava pel soroll que provocava.
L’habitació del Backpackers on passaré les primeres 12 nits la comparteixo amb 5 coreans que encara no he conegut, però siq ue he vist les inscripcions amb la seva curiosa grafia a les seves tovalloles esteses en les lliteres que ocupen. La noia de la recepció ha estat molt agradable i té un somriure molt bonic. Les màquines que dispensen bitllets per a utilitzar el transport públic de vegades no em fan cas. Suposo que els he de tirar algun piropo per a que la relació sigui oli en un llum. He preguntat en un bar si tenien internet, i despres de la negativa i la meva petició d’alguna alternativa m’ha enviat a la competència. I aquí estic, fent una cerveseta (suïssa obviament) i escribint-vos aquestes línies.
Gràcies a tots per la sort que m’heu desitjat, gràcies per ser on sou, encara que ara sigui lluny, gràcies totes les bones estones que hem passat junts i que ara, amb la solitut de la ciutat encara desconeguda i la melancolia que la distancia amb la teva terra et provoca vaig recordant.
Gràcies a tots i fins aviat.
Isaac
Ja soc a Zürich. He arribat akesta tarda puntualment a les 17:55 a l’aeroport. Per les poques hores que porto aqui em sembla tot fantástic. Ja he tingut contacte amb autòctons d’aquí i semblen amables i han estat agradables. Tot i això ja he comensat a desmitificar aquesta preciosa ciutat que pertany a aquesta preciosa nació. Hi ha xiclets desfets empegats a l’asfalt dels carrers. Hi ha punkis que beuen cervesa a la via pública amb els seus gossos i la seva ronya. Hi ha gent demanant al costat de l’estació principal de trens. Hi ha un riu ample i cabalós amb uns ponts molt bonics que a de vegades fa una mica d’olor de peix passat. Hi ha torres amb rellotges (suïssos obviament) que encara no sé què són. Hi ha un carrer adoquinat amb moltes terrassetes amb gent que hi beu cervesa i menja fondues pel qual he hagut de transportar totes les meves petenences, uns 55 kilos repartits en dos maletots i una cartera. Ha estat divertida la banda sonora que provocava desplaçant-me per allí mentre la gent em mirava pel soroll que provocava.
L’habitació del Backpackers on passaré les primeres 12 nits la comparteixo amb 5 coreans que encara no he conegut, però siq ue he vist les inscripcions amb la seva curiosa grafia a les seves tovalloles esteses en les lliteres que ocupen. La noia de la recepció ha estat molt agradable i té un somriure molt bonic. Les màquines que dispensen bitllets per a utilitzar el transport públic de vegades no em fan cas. Suposo que els he de tirar algun piropo per a que la relació sigui oli en un llum. He preguntat en un bar si tenien internet, i despres de la negativa i la meva petició d’alguna alternativa m’ha enviat a la competència. I aquí estic, fent una cerveseta (suïssa obviament) i escribint-vos aquestes línies.
Gràcies a tots per la sort que m’heu desitjat, gràcies per ser on sou, encara que ara sigui lluny, gràcies totes les bones estones que hem passat junts i que ara, amb la solitut de la ciutat encara desconeguda i la melancolia que la distancia amb la teva terra et provoca vaig recordant.
Gràcies a tots i fins aviat.
Isaac
10.8.08
Testament d’unes vacances immortals
-Aquest estiu hauríem de fer alguna cosa grossa, no Miquel?
-Sí tio, estaria de puta mare poder-nos-en anar a veure món, tan se val on, carretera, manta, motxilles al coll i que passi el que Déu vulgui
-“Ya ves”. Va, mirem destins i marxem.
Amb alguna cosa així ens vam començar a posar en marxa. Teníem ganes de marxar, de fer unes vacances després de tant de temps de conèixer-nos. Era una cosa que teníem de feia temps al tinter i que encara no havíem posat sobre paper.
Les circumstàncies de la vida van fer que el que havia de ser un viatge per Europa, sense destí, només amb ganes i gasolina, es convertís en uns dies fantàstics, màgics, assolellats i carregats d’emocions que es despertaven en cada indret nou on posàvem els peus, molt més aprop d’on ens havíem imaginat.
I et vaig agafar la paraula i el penúltim dia de juliol ens vam plantar a l’illa més gran de l’arxipèlag balear. Mallorca ens esperava. Bé, no només Mallorca. Mallorca i tu.
Sense cap idea del que podria passar amb algú amb qui ens coneixem més aviat poc. Amb qui encara que havíem tingut converses interessants que van permetre apropar-nos mínimament, no sabíem massa bé res l’un de l’altre, però vam llençar-nos. Vam llençar-nos a l’aventura. A l’aventura de conèixer un país, a l’aventura d’anar sobre la marxa on l’atzar ens portés, i a l’aventura més apassionant que hi ha en la nostra existència: l’aventura de conèixer una persona.
Les expectatives que ens havíem pogut fer van ser ridícules a la vora del que ha acabat passant. En vuit dies hem vist tot allò més representatiu d’una gent, d’una societat limitada només pel mar Mediterrani. Hem estat amb els guiris, amb els autòctons, de festa major i de marxa nocturna per pubs amb els decibels sobrepassats. Hem vist obres d’arquitectura sacra i d’arquitectura civil, hem vist la mar, la muntanya, les coves i els cims, el fons marí i els precipicis de la Serra de Tramuntana, però sobretot, he vist una manera de veure la vida i de viure-la. Una naturalitat en l’acció i una decisió en la quotidianitat que m’ha deixat encantat.
Un encanteri que va començar des del dia que em vas despertar xiuxiuejant alguna paraula amable que va desencadenar la fúria dels meus somnis inconscients i em va fer vomitar els últims records del son en que estava sumit. Aquest encanteri es va anar alimentant amb la calma amb que miraves les terres que ja coneixies, amb la espontaneïtat amb que responies a les nostres reflexions metafísiques, amb la dolçor amb que cantaves, amb la sensualitat que despertaven les teves corbes i la teva manera de caminar, d’estar, de mirar, de tocar…
M’agrada l’aforisme comunista que diu que la terra és d’aquell qui la treballa. Per això sento que Mallorca, gràcies a aquests dies amb tu, és una mica meva. Perquè la vam treballar, la vam suar, la vam nedar, la vam admirar, la vam dormir, la vam recórrer per tots els punts cardinals i per tots els kilòmetres que ens va permetre la limitació temporal que ens subjectava.
Miro les fotos i sento la comoditat que em provocaves, la sensació d’estar a casa que incomprensiblement em feies sentir. I quan tanco els ulls encara tinc la sensació que et sento al costat, pacient, expectant, receptiva i llençada a fer el que la vida ens posés al davant. Però la realitat em fa tornar a obrir els ulls per a seguir endavant. Hi ha nous projectes, altres viatges, estudis i ideals en els que he de treballar per a aconseguir i per això em sento profundament trist. Profundament trist per no poder seguir tenint els ulls tancats sentint la teva presència que em feia sentir tan ple.
Sento que alguna cosa ha mort dins meu des que he partit de ses illes, però això m’he sentit empés a escriure aquest testament que vol ser un homenatge, un panegíric, un elogi a la maga que m’ha encantat durant aquests vuit dies i que ara que la tinc lluny, a la illa més màgica del Mediterrani, vull que no oblidi mai del que ha fet i fins on ha arribat l’empremta que ha deixat dins meu.
Eternament agraït i content
-Sí tio, estaria de puta mare poder-nos-en anar a veure món, tan se val on, carretera, manta, motxilles al coll i que passi el que Déu vulgui
-“Ya ves”. Va, mirem destins i marxem.
Amb alguna cosa així ens vam començar a posar en marxa. Teníem ganes de marxar, de fer unes vacances després de tant de temps de conèixer-nos. Era una cosa que teníem de feia temps al tinter i que encara no havíem posat sobre paper.
Les circumstàncies de la vida van fer que el que havia de ser un viatge per Europa, sense destí, només amb ganes i gasolina, es convertís en uns dies fantàstics, màgics, assolellats i carregats d’emocions que es despertaven en cada indret nou on posàvem els peus, molt més aprop d’on ens havíem imaginat.
I et vaig agafar la paraula i el penúltim dia de juliol ens vam plantar a l’illa més gran de l’arxipèlag balear. Mallorca ens esperava. Bé, no només Mallorca. Mallorca i tu.
Sense cap idea del que podria passar amb algú amb qui ens coneixem més aviat poc. Amb qui encara que havíem tingut converses interessants que van permetre apropar-nos mínimament, no sabíem massa bé res l’un de l’altre, però vam llençar-nos. Vam llençar-nos a l’aventura. A l’aventura de conèixer un país, a l’aventura d’anar sobre la marxa on l’atzar ens portés, i a l’aventura més apassionant que hi ha en la nostra existència: l’aventura de conèixer una persona.
Les expectatives que ens havíem pogut fer van ser ridícules a la vora del que ha acabat passant. En vuit dies hem vist tot allò més representatiu d’una gent, d’una societat limitada només pel mar Mediterrani. Hem estat amb els guiris, amb els autòctons, de festa major i de marxa nocturna per pubs amb els decibels sobrepassats. Hem vist obres d’arquitectura sacra i d’arquitectura civil, hem vist la mar, la muntanya, les coves i els cims, el fons marí i els precipicis de la Serra de Tramuntana, però sobretot, he vist una manera de veure la vida i de viure-la. Una naturalitat en l’acció i una decisió en la quotidianitat que m’ha deixat encantat.
Un encanteri que va començar des del dia que em vas despertar xiuxiuejant alguna paraula amable que va desencadenar la fúria dels meus somnis inconscients i em va fer vomitar els últims records del son en que estava sumit. Aquest encanteri es va anar alimentant amb la calma amb que miraves les terres que ja coneixies, amb la espontaneïtat amb que responies a les nostres reflexions metafísiques, amb la dolçor amb que cantaves, amb la sensualitat que despertaven les teves corbes i la teva manera de caminar, d’estar, de mirar, de tocar…
M’agrada l’aforisme comunista que diu que la terra és d’aquell qui la treballa. Per això sento que Mallorca, gràcies a aquests dies amb tu, és una mica meva. Perquè la vam treballar, la vam suar, la vam nedar, la vam admirar, la vam dormir, la vam recórrer per tots els punts cardinals i per tots els kilòmetres que ens va permetre la limitació temporal que ens subjectava.
Miro les fotos i sento la comoditat que em provocaves, la sensació d’estar a casa que incomprensiblement em feies sentir. I quan tanco els ulls encara tinc la sensació que et sento al costat, pacient, expectant, receptiva i llençada a fer el que la vida ens posés al davant. Però la realitat em fa tornar a obrir els ulls per a seguir endavant. Hi ha nous projectes, altres viatges, estudis i ideals en els que he de treballar per a aconseguir i per això em sento profundament trist. Profundament trist per no poder seguir tenint els ulls tancats sentint la teva presència que em feia sentir tan ple.
Sento que alguna cosa ha mort dins meu des que he partit de ses illes, però això m’he sentit empés a escriure aquest testament que vol ser un homenatge, un panegíric, un elogi a la maga que m’ha encantat durant aquests vuit dies i que ara que la tinc lluny, a la illa més màgica del Mediterrani, vull que no oblidi mai del que ha fet i fins on ha arribat l’empremta que ha deixat dins meu.
Eternament agraït i content
19.6.08
Del dret o del reves, tant hi fa
Cada dia. Construir una mentida. Fer el què fer és el que s’ha de fer. Tot el que mengis serà la teva veritat. El que et penses que és, no és; el que et penses que no és, és; el que et que et penses que no és, no és; el que et penses que és, és. Hi ha colors i olors. La vida despres de la mort és un gelat de vainilla amb nous de macadamia. La nit i la pudor son inversament proporcionals. El reves de la vesertarate i la meva veina són amigues. Potser dema hi haurà lassanya per dinar. El dinar i la cocacola son importants. El dema i el avui són el mateix que el llapis i la goma. El reves i el brestaquieta són els veins de baix.
Potser cada dia surt el sol per l’altra costat del que ens pensem, però despres torna enradere molt ràpid fins que ens pensem que hi ha una altra possiblitat de construcció visionaria del món. Qui sap. Ningu sap. Si, si, ningu sap. S’ha d’arribar a ser ningú per a saber. Qui és, no sap. Demà hi ha lassanya per dinar i per sopar ens menjarem la lassanya que hagi sobrat. El que podem fer despres quan hi hagi un nubol a sobre nostre és poder estirar el quadre de la paret del costat del moble del menjador on hi ha el record de Benidorm que va portar la tieta fa molts estius i que la mare sempre vol llençar. Despres de les xemeneies us escuraré els pulmons a tots el fumador, seré el deshollinador més bon deshollinador de tota la comarca. A la meva marca hi ha una coma del revés que sembla una gota de suor d’un nyu. Els nyus també fan mu. De vegades les ovelles caguen boletes als carrers que tenen pendent. La lluna amb mel ha d’estar molt bona per postres, despres de la lassanya que hi ha per dinar. Sempre que un es toca el melic neix un arbre que dona nous de macadamia a l’altra banda del món. El color del la sostingut és negre. El negre te els braços molt grans. Podria caminar del reves. Al reves del reves és al dret. El meu amic que esta tensat estudia dret. Quan fa fred costa llepar-se el colze. Els colzes que menjem per dinar i els canalons del dia seguent tenen el mateix gust. Qui diu el que pensa, fa el que menja i diu, però al costat contrari de la riba del riu. Quan et cau la ma al terra, formigues i altres ocells comensen a volar entre la trompa d’eustaqui i la trompa de falopi, però sempre queda un pel que no es pot arrencar pq es infinit i aquest pel et pica i despres el rasques i ja no et pica. Quan hi ha un home que mira una dona, una dona és ningú i aquesta sap. Qui no sap és algú. Si podem veure les estrelles, és que ens les hem imaginat i hi ha un cap que intenta veure-les, però si no hi ha les estrelles, és que el cap s’ha intentat imaginar a si mateix i potser les estrelles s’han intentat imaginar el cap. Qui sap, ho sap, pero no s’ho imagina.
Potser cada dia surt el sol per l’altra costat del que ens pensem, però despres torna enradere molt ràpid fins que ens pensem que hi ha una altra possiblitat de construcció visionaria del món. Qui sap. Ningu sap. Si, si, ningu sap. S’ha d’arribar a ser ningú per a saber. Qui és, no sap. Demà hi ha lassanya per dinar i per sopar ens menjarem la lassanya que hagi sobrat. El que podem fer despres quan hi hagi un nubol a sobre nostre és poder estirar el quadre de la paret del costat del moble del menjador on hi ha el record de Benidorm que va portar la tieta fa molts estius i que la mare sempre vol llençar. Despres de les xemeneies us escuraré els pulmons a tots el fumador, seré el deshollinador més bon deshollinador de tota la comarca. A la meva marca hi ha una coma del revés que sembla una gota de suor d’un nyu. Els nyus també fan mu. De vegades les ovelles caguen boletes als carrers que tenen pendent. La lluna amb mel ha d’estar molt bona per postres, despres de la lassanya que hi ha per dinar. Sempre que un es toca el melic neix un arbre que dona nous de macadamia a l’altra banda del món. El color del la sostingut és negre. El negre te els braços molt grans. Podria caminar del reves. Al reves del reves és al dret. El meu amic que esta tensat estudia dret. Quan fa fred costa llepar-se el colze. Els colzes que menjem per dinar i els canalons del dia seguent tenen el mateix gust. Qui diu el que pensa, fa el que menja i diu, però al costat contrari de la riba del riu. Quan et cau la ma al terra, formigues i altres ocells comensen a volar entre la trompa d’eustaqui i la trompa de falopi, però sempre queda un pel que no es pot arrencar pq es infinit i aquest pel et pica i despres el rasques i ja no et pica. Quan hi ha un home que mira una dona, una dona és ningú i aquesta sap. Qui no sap és algú. Si podem veure les estrelles, és que ens les hem imaginat i hi ha un cap que intenta veure-les, però si no hi ha les estrelles, és que el cap s’ha intentat imaginar a si mateix i potser les estrelles s’han intentat imaginar el cap. Qui sap, ho sap, pero no s’ho imagina.
9.5.08
Deixa'm morir
Deixa’m morir,
de la mateixa manera que deixes que s’arrefredi el tè,
de la mateixa manera que esperes a que s’assequi el parterra dels cactus.
Deixa’m morir de la mateixa manera.
El dolor ha deixat de tenir nom per passar a ser color, olor i soroll
Només l’heroi anònim pot salvar-me,
de nou necessito a algú que em mati el Minotaure,
algú que assenyali el culpable per a lapidar-lo.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que quan el sol s’esfuma darrera de l’horitzó, gires cua i marxes,
de la mateixa manera que llepes la cullera després de l’última cullerada de gelat
deixa’m morir de la mateixa manera.
La implosió és imminent
i ploraré lava, i cridaré trons implorant sentit
i mataré morts i moriré matant
per a fer callar l’esperança de renunciar a passar a millor vida.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que em vas deixar neixer,
de la mateixa manera que l’u es va fer dos, i el dos tres, i el tres deu mil.
Deixa’m morir de la mateixa manera
La rabia et porta enllà, més enllà
a estudiar manuals de fabricació casolana d’explosius
a odiar amb paraules i mirades, i a la vegada et retorna
a buscar l’arquitecte que ho va construïr.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que mor la comunió quan perds l’amniòtic i veus la llum
de la mateixa manera que l’orgasme assassinant el petit ego oblida
Deixa’m morir i vetlla per sempre la llibertat obtinguda.
Homenatge al “Lamento d’Arianna”
de Claudio Monteverdi
de la mateixa manera que deixes que s’arrefredi el tè,
de la mateixa manera que esperes a que s’assequi el parterra dels cactus.
Deixa’m morir de la mateixa manera.
El dolor ha deixat de tenir nom per passar a ser color, olor i soroll
Només l’heroi anònim pot salvar-me,
de nou necessito a algú que em mati el Minotaure,
algú que assenyali el culpable per a lapidar-lo.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que quan el sol s’esfuma darrera de l’horitzó, gires cua i marxes,
de la mateixa manera que llepes la cullera després de l’última cullerada de gelat
deixa’m morir de la mateixa manera.
La implosió és imminent
i ploraré lava, i cridaré trons implorant sentit
i mataré morts i moriré matant
per a fer callar l’esperança de renunciar a passar a millor vida.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que em vas deixar neixer,
de la mateixa manera que l’u es va fer dos, i el dos tres, i el tres deu mil.
Deixa’m morir de la mateixa manera
La rabia et porta enllà, més enllà
a estudiar manuals de fabricació casolana d’explosius
a odiar amb paraules i mirades, i a la vegada et retorna
a buscar l’arquitecte que ho va construïr.
Deixa’m morir
de la mateixa manera que mor la comunió quan perds l’amniòtic i veus la llum
de la mateixa manera que l’orgasme assassinant el petit ego oblida
Deixa’m morir i vetlla per sempre la llibertat obtinguda.
Homenatge al “Lamento d’Arianna”
de Claudio Monteverdi
1.4.08
Bons dies
Hi ha dies que no hi ha cap motiu per no anar a dormir content i feliç. Hi ha dies que la millor manera d’agraïr al món tot el que t’ha donat és permetent-te ésser feliç i viure plenament la sensació de pit ample i mans obertes al cel que et produeix la satisfacció personal.
Normalment aquests dies es donen despres de dies molt i molt foscos, o despres de setmanes sense acabar de sentir-se agust amb un mateix, agust amb l’entorn, amb el món en general, que et sembla hostil, injust i bel·ligerant, contra tu, constantment.
Afortunadament hi ha dies d’aquests que et permeten somniar, que et permeten agafar forces per dirigir-te cap on realment vols anar, encara que faci por, encara que hi vagis a cegues, agafes forces per tirar-te de cap al projecte d’autorealització que tots perseguim.
Escric aquestes línies per tal de deixar constància de que aquests dies existeixen, dono fe de que no són una fal·lacia de pseudoil·luminats addictes als opiacis, o executius nordamericanament ensinistrats per d’obtenir exit en tot, tot i tot el que es proposin. Simplement, a base de treballar en la quotidianitat, en les petites coses de cada dia, assumint les responsabilitats que neixen del més profund d’un mateix, arriba un dia en que se’t permet que la vida floreixi, espontàniament, neixen noves coses, que poc a poc et van portant cap aquell lloc, on fa tant de respecte anar, però on tens tantes ganes d’arribar.
L’existència no és una empresa fàcil, molts cops un es confón i no sap cap on va, ni ell ni el seu interior ni ningú. A voltes no es facil saber-ho, però també m’adono que a voltes no es necessari saber-ho. Simplement cal tenir fe, perseverància i flexibilitat. Fe per a tirar endavant quan a vegades cal fer-ho a cegues, sense saber què passa ni on vas, ni pq ho fas, perseverància per tal que les accions fructifiquin, cap arbre creix en un dia, cap casa es contrueix en un mes, cap vida és plena en un any; i flexibilitat per tal de saber reconduir-se quan s’ha errat, per saber-se adaptar a noves situacions, a noves persones i a nous espais. Crec que aquesta pot ser una bona màxima per a crear una empresa vital fructífera, plena i feliç.
Perque te’n recordis en els dies de foscor més amarga, isaac dixit.
Normalment aquests dies es donen despres de dies molt i molt foscos, o despres de setmanes sense acabar de sentir-se agust amb un mateix, agust amb l’entorn, amb el món en general, que et sembla hostil, injust i bel·ligerant, contra tu, constantment.
Afortunadament hi ha dies d’aquests que et permeten somniar, que et permeten agafar forces per dirigir-te cap on realment vols anar, encara que faci por, encara que hi vagis a cegues, agafes forces per tirar-te de cap al projecte d’autorealització que tots perseguim.
Escric aquestes línies per tal de deixar constància de que aquests dies existeixen, dono fe de que no són una fal·lacia de pseudoil·luminats addictes als opiacis, o executius nordamericanament ensinistrats per d’obtenir exit en tot, tot i tot el que es proposin. Simplement, a base de treballar en la quotidianitat, en les petites coses de cada dia, assumint les responsabilitats que neixen del més profund d’un mateix, arriba un dia en que se’t permet que la vida floreixi, espontàniament, neixen noves coses, que poc a poc et van portant cap aquell lloc, on fa tant de respecte anar, però on tens tantes ganes d’arribar.
L’existència no és una empresa fàcil, molts cops un es confón i no sap cap on va, ni ell ni el seu interior ni ningú. A voltes no es facil saber-ho, però també m’adono que a voltes no es necessari saber-ho. Simplement cal tenir fe, perseverància i flexibilitat. Fe per a tirar endavant quan a vegades cal fer-ho a cegues, sense saber què passa ni on vas, ni pq ho fas, perseverància per tal que les accions fructifiquin, cap arbre creix en un dia, cap casa es contrueix en un mes, cap vida és plena en un any; i flexibilitat per tal de saber reconduir-se quan s’ha errat, per saber-se adaptar a noves situacions, a noves persones i a nous espais. Crec que aquesta pot ser una bona màxima per a crear una empresa vital fructífera, plena i feliç.
Perque te’n recordis en els dies de foscor més amarga, isaac dixit.
10.3.08
el rastre ferroviari d'una il·lusió automovilística
és soprenent veure com passen davant teu un centenar de cotxes l'un a sobre de l'altre, a altíssima velocitat, perfectament ordenats, sense pols, recent sortits de fàbrica. Corren, corren, com si estessin tots engegats, els colors lluents, cap màcula. Clons apàtics del que acabaràn convertint-se en còmplices de vides privades.
ambientador o pudor de cendrer, cadireta d'infant o seients baixats. música de Bartók o de Carl Cox, vidres tintats o retrovisors addicionals, amb kleenex i preservatius a la guantera o amb la guia Campsa i mapes que sempre queden mal plegats i una ampolla d'aigua recalentada diverses vegades per els migdies d'estiu aparcats en zona blava perduda sota els seients...
però passen i passen i no paren, no escolten a res ni a ningú. Només a aquell que acabi casant-se amb el noi engominat, amb ratlla diplomàtica i perfum d'imitació que l'il·luminarà amb les prestacions d'aquell automòbil. com havies pogut viure fins aleshores sense ell?
sembla que no acaben de passar els vagons, la sorollada em manté absort en la desfilada de llums, la catifa vermella hi és implícita. akella superposició de xassis, chapes, volants, pneumàtics i salpicaderos amb akell olor inconfusible que em transporta a la fantasia que inclou tenir el pedal del motor més potent de tota la engenyeria alemanya sota el teu peu dret.
i per fi els decibels comensen a decreixer i l'estela d'olor de nou es va desdibuixant, i inspiro anhelant una nòmina estable per a poder enamorar-me del noi amb traje i gomina que custodia els cavalls de la meva vida.
ambientador o pudor de cendrer, cadireta d'infant o seients baixats. música de Bartók o de Carl Cox, vidres tintats o retrovisors addicionals, amb kleenex i preservatius a la guantera o amb la guia Campsa i mapes que sempre queden mal plegats i una ampolla d'aigua recalentada diverses vegades per els migdies d'estiu aparcats en zona blava perduda sota els seients...
però passen i passen i no paren, no escolten a res ni a ningú. Només a aquell que acabi casant-se amb el noi engominat, amb ratlla diplomàtica i perfum d'imitació que l'il·luminarà amb les prestacions d'aquell automòbil. com havies pogut viure fins aleshores sense ell?
sembla que no acaben de passar els vagons, la sorollada em manté absort en la desfilada de llums, la catifa vermella hi és implícita. akella superposició de xassis, chapes, volants, pneumàtics i salpicaderos amb akell olor inconfusible que em transporta a la fantasia que inclou tenir el pedal del motor més potent de tota la engenyeria alemanya sota el teu peu dret.
i per fi els decibels comensen a decreixer i l'estela d'olor de nou es va desdibuixant, i inspiro anhelant una nòmina estable per a poder enamorar-me del noi amb traje i gomina que custodia els cavalls de la meva vida.
27.2.08
sofriment
Avui em deixaré de dissertacions oniriques i de pinzellades suggerents o pasteloses. Aquesta setmana vull parlar del sofriment. Amb la vinentesa que tenim el sol dins el signe de peixos, aprofitarem l’estat astral per a impulsar i indagar en aquesta connexió que tots tenim amb aquest àmbit de l’experiència, tan contrariador: el patiment.
Ahir pel carrer vaig veure com un home jove queia a terra. Primerament em va semblar que feia comedia, ja que em va semblar que estava amb una noia, però aquesta va marxar i el noi va kedar a terra encorbat sense moure’s. Després d’un moment vacilant, vaig anar a oferir-li ajuda, ja que podia tractar-se d’una tonteria però podia ser greu. No em vaig voler quedar amb el dubte.
M’acosto i m’ajupo per tal de veure-li el rostre. Em sobta una regatera de sang i fortor a alcohol de baixa graduació. Després de fer-lo entrar en raó i demanar-li què podem fer per ell, pronuncia quelcom incomprensible i decideix marxar, després que l’ajudi a posar-se de peu. Vacilant, aquest cop literalment s’allunya.
Crec que tothom te part de xaval que està tirat al terra, al carrer, inconscient, amb l’única voluntat d’oblidar la realitat, d’evadir-se i d’aconseguir que la seva vida per un moment deixi d’ofegar-lo.
En molts casos ens trobem amb dificultats, amb problemes, amb circumstàncies indesitjables. Per què? Per quin motiu? Per què nosaltres? Qui no s’ha fet mai aquestes preguntes? És inevitable trobar-se amb aquestes situacions ja que és el motor principal d’aprenentatge i evolució personal i transpersonal.
M’agradaria que aquestes simples idees, que crec comprensibles per tothom, es puguessin compartir, integrar en la quotidianitat nostres vides de manera que un no pugués obviar el patiment del qui te a la vora, ja que de fet no és un patiment aïllat, sinó que el patiment és un i tots participem d’aquest.
Com a bon neoplatònic, budista i protocristià veig que aquest patiment és Un, no pas individual i personal i personificat diferent en cada un de nosaltres. Sinó que estem tots en la mateixa barca, estem tots en el mateix lloc, en la mateixa pila de merda o en el mateix palau daurat.
El qui escolta atentament i serena aquest patiment veu com no hi ha diferència entre el meu i el més llunyà i remot del món. Veu com si jo pateixo també pateix el qui està a la meva vora i que si aquest és feliç això es transmet.
Els humans som recipients que funcionen com vasos comunicants de la matèria que plena l’ànima. Sigui aquesta patiment, alegria, plaer, tristor o el que sigui. La composició d’aquesta matèria és innombrable pels seus matissos, però tothom la coneix i això fa que sigui capital que tenim en comú i que d’alguna manera sempre podrem invertir en uns valors que mai dependràn del BCE, del Dow Jones o del preu del barril de brent.
Ahir pel carrer vaig veure com un home jove queia a terra. Primerament em va semblar que feia comedia, ja que em va semblar que estava amb una noia, però aquesta va marxar i el noi va kedar a terra encorbat sense moure’s. Després d’un moment vacilant, vaig anar a oferir-li ajuda, ja que podia tractar-se d’una tonteria però podia ser greu. No em vaig voler quedar amb el dubte.
M’acosto i m’ajupo per tal de veure-li el rostre. Em sobta una regatera de sang i fortor a alcohol de baixa graduació. Després de fer-lo entrar en raó i demanar-li què podem fer per ell, pronuncia quelcom incomprensible i decideix marxar, després que l’ajudi a posar-se de peu. Vacilant, aquest cop literalment s’allunya.
Crec que tothom te part de xaval que està tirat al terra, al carrer, inconscient, amb l’única voluntat d’oblidar la realitat, d’evadir-se i d’aconseguir que la seva vida per un moment deixi d’ofegar-lo.
En molts casos ens trobem amb dificultats, amb problemes, amb circumstàncies indesitjables. Per què? Per quin motiu? Per què nosaltres? Qui no s’ha fet mai aquestes preguntes? És inevitable trobar-se amb aquestes situacions ja que és el motor principal d’aprenentatge i evolució personal i transpersonal.
M’agradaria que aquestes simples idees, que crec comprensibles per tothom, es puguessin compartir, integrar en la quotidianitat nostres vides de manera que un no pugués obviar el patiment del qui te a la vora, ja que de fet no és un patiment aïllat, sinó que el patiment és un i tots participem d’aquest.
Com a bon neoplatònic, budista i protocristià veig que aquest patiment és Un, no pas individual i personal i personificat diferent en cada un de nosaltres. Sinó que estem tots en la mateixa barca, estem tots en el mateix lloc, en la mateixa pila de merda o en el mateix palau daurat.
El qui escolta atentament i serena aquest patiment veu com no hi ha diferència entre el meu i el més llunyà i remot del món. Veu com si jo pateixo també pateix el qui està a la meva vora i que si aquest és feliç això es transmet.
Els humans som recipients que funcionen com vasos comunicants de la matèria que plena l’ànima. Sigui aquesta patiment, alegria, plaer, tristor o el que sigui. La composició d’aquesta matèria és innombrable pels seus matissos, però tothom la coneix i això fa que sigui capital que tenim en comú i que d’alguna manera sempre podrem invertir en uns valors que mai dependràn del BCE, del Dow Jones o del preu del barril de brent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)