el rastre ferroviari d'una il·lusió automovilística

és soprenent veure com passen davant teu un centenar de cotxes l'un a sobre de l'altre, a altíssima velocitat, perfectament ordenats, sense pols, recent sortits de fàbrica. Corren, corren, com si estessin tots engegats, els colors lluents, cap màcula. Clons apàtics del que acabaràn convertint-se en còmplices de vides privades.

ambientador o pudor de cendrer, cadireta d'infant o seients baixats. música de Bartók o de Carl Cox, vidres tintats o retrovisors addicionals, amb kleenex i preservatius a la guantera o amb la guia Campsa i mapes que sempre queden mal plegats i una ampolla d'aigua recalentada diverses vegades per els migdies d'estiu aparcats en zona blava perduda sota els seients...

però passen i passen i no paren, no escolten a res ni a ningú. Només a aquell que acabi casant-se amb el noi engominat, amb ratlla diplomàtica i perfum d'imitació que l'il·luminarà amb les prestacions d'aquell automòbil. com havies pogut viure fins aleshores sense ell?

sembla que no acaben de passar els vagons, la sorollada em manté absort en la desfilada de llums, la catifa vermella hi és implícita. akella superposició de xassis, chapes, volants, pneumàtics i salpicaderos amb akell olor inconfusible que em transporta a la fantasia que inclou tenir el pedal del motor més potent de tota la engenyeria alemanya sota el teu peu dret.

i per fi els decibels comensen a decreixer i l'estela d'olor de nou es va desdibuixant, i inspiro anhelant una nòmina estable per a poder enamorar-me del noi amb traje i gomina que custodia els cavalls de la meva vida.