Hola a tots,
Ja soc a Zürich. He arribat akesta tarda puntualment a les 17:55 a l’aeroport. Per les poques hores que porto aqui em sembla tot fantástic. Ja he tingut contacte amb autòctons d’aquí i semblen amables i han estat agradables. Tot i això ja he comensat a desmitificar aquesta preciosa ciutat que pertany a aquesta preciosa nació. Hi ha xiclets desfets empegats a l’asfalt dels carrers. Hi ha punkis que beuen cervesa a la via pública amb els seus gossos i la seva ronya. Hi ha gent demanant al costat de l’estació principal de trens. Hi ha un riu ample i cabalós amb uns ponts molt bonics que a de vegades fa una mica d’olor de peix passat. Hi ha torres amb rellotges (suïssos obviament) que encara no sé què són. Hi ha un carrer adoquinat amb moltes terrassetes amb gent que hi beu cervesa i menja fondues pel qual he hagut de transportar totes les meves petenences, uns 55 kilos repartits en dos maletots i una cartera. Ha estat divertida la banda sonora que provocava desplaçant-me per allí mentre la gent em mirava pel soroll que provocava.
L’habitació del Backpackers on passaré les primeres 12 nits la comparteixo amb 5 coreans que encara no he conegut, però siq ue he vist les inscripcions amb la seva curiosa grafia a les seves tovalloles esteses en les lliteres que ocupen. La noia de la recepció ha estat molt agradable i té un somriure molt bonic. Les màquines que dispensen bitllets per a utilitzar el transport públic de vegades no em fan cas. Suposo que els he de tirar algun piropo per a que la relació sigui oli en un llum. He preguntat en un bar si tenien internet, i despres de la negativa i la meva petició d’alguna alternativa m’ha enviat a la competència. I aquí estic, fent una cerveseta (suïssa obviament) i escribint-vos aquestes línies.
Gràcies a tots per la sort que m’heu desitjat, gràcies per ser on sou, encara que ara sigui lluny, gràcies totes les bones estones que hem passat junts i que ara, amb la solitut de la ciutat encara desconeguda i la melancolia que la distancia amb la teva terra et provoca vaig recordant.
Gràcies a tots i fins aviat.
Isaac
10.8.08
Testament d’unes vacances immortals
-Aquest estiu hauríem de fer alguna cosa grossa, no Miquel?
-Sí tio, estaria de puta mare poder-nos-en anar a veure món, tan se val on, carretera, manta, motxilles al coll i que passi el que Déu vulgui
-“Ya ves”. Va, mirem destins i marxem.
Amb alguna cosa així ens vam començar a posar en marxa. Teníem ganes de marxar, de fer unes vacances després de tant de temps de conèixer-nos. Era una cosa que teníem de feia temps al tinter i que encara no havíem posat sobre paper.
Les circumstàncies de la vida van fer que el que havia de ser un viatge per Europa, sense destí, només amb ganes i gasolina, es convertís en uns dies fantàstics, màgics, assolellats i carregats d’emocions que es despertaven en cada indret nou on posàvem els peus, molt més aprop d’on ens havíem imaginat.
I et vaig agafar la paraula i el penúltim dia de juliol ens vam plantar a l’illa més gran de l’arxipèlag balear. Mallorca ens esperava. Bé, no només Mallorca. Mallorca i tu.
Sense cap idea del que podria passar amb algú amb qui ens coneixem més aviat poc. Amb qui encara que havíem tingut converses interessants que van permetre apropar-nos mínimament, no sabíem massa bé res l’un de l’altre, però vam llençar-nos. Vam llençar-nos a l’aventura. A l’aventura de conèixer un país, a l’aventura d’anar sobre la marxa on l’atzar ens portés, i a l’aventura més apassionant que hi ha en la nostra existència: l’aventura de conèixer una persona.
Les expectatives que ens havíem pogut fer van ser ridícules a la vora del que ha acabat passant. En vuit dies hem vist tot allò més representatiu d’una gent, d’una societat limitada només pel mar Mediterrani. Hem estat amb els guiris, amb els autòctons, de festa major i de marxa nocturna per pubs amb els decibels sobrepassats. Hem vist obres d’arquitectura sacra i d’arquitectura civil, hem vist la mar, la muntanya, les coves i els cims, el fons marí i els precipicis de la Serra de Tramuntana, però sobretot, he vist una manera de veure la vida i de viure-la. Una naturalitat en l’acció i una decisió en la quotidianitat que m’ha deixat encantat.
Un encanteri que va començar des del dia que em vas despertar xiuxiuejant alguna paraula amable que va desencadenar la fúria dels meus somnis inconscients i em va fer vomitar els últims records del son en que estava sumit. Aquest encanteri es va anar alimentant amb la calma amb que miraves les terres que ja coneixies, amb la espontaneïtat amb que responies a les nostres reflexions metafísiques, amb la dolçor amb que cantaves, amb la sensualitat que despertaven les teves corbes i la teva manera de caminar, d’estar, de mirar, de tocar…
M’agrada l’aforisme comunista que diu que la terra és d’aquell qui la treballa. Per això sento que Mallorca, gràcies a aquests dies amb tu, és una mica meva. Perquè la vam treballar, la vam suar, la vam nedar, la vam admirar, la vam dormir, la vam recórrer per tots els punts cardinals i per tots els kilòmetres que ens va permetre la limitació temporal que ens subjectava.
Miro les fotos i sento la comoditat que em provocaves, la sensació d’estar a casa que incomprensiblement em feies sentir. I quan tanco els ulls encara tinc la sensació que et sento al costat, pacient, expectant, receptiva i llençada a fer el que la vida ens posés al davant. Però la realitat em fa tornar a obrir els ulls per a seguir endavant. Hi ha nous projectes, altres viatges, estudis i ideals en els que he de treballar per a aconseguir i per això em sento profundament trist. Profundament trist per no poder seguir tenint els ulls tancats sentint la teva presència que em feia sentir tan ple.
Sento que alguna cosa ha mort dins meu des que he partit de ses illes, però això m’he sentit empés a escriure aquest testament que vol ser un homenatge, un panegíric, un elogi a la maga que m’ha encantat durant aquests vuit dies i que ara que la tinc lluny, a la illa més màgica del Mediterrani, vull que no oblidi mai del que ha fet i fins on ha arribat l’empremta que ha deixat dins meu.
Eternament agraït i content
-Sí tio, estaria de puta mare poder-nos-en anar a veure món, tan se val on, carretera, manta, motxilles al coll i que passi el que Déu vulgui
-“Ya ves”. Va, mirem destins i marxem.
Amb alguna cosa així ens vam començar a posar en marxa. Teníem ganes de marxar, de fer unes vacances després de tant de temps de conèixer-nos. Era una cosa que teníem de feia temps al tinter i que encara no havíem posat sobre paper.
Les circumstàncies de la vida van fer que el que havia de ser un viatge per Europa, sense destí, només amb ganes i gasolina, es convertís en uns dies fantàstics, màgics, assolellats i carregats d’emocions que es despertaven en cada indret nou on posàvem els peus, molt més aprop d’on ens havíem imaginat.
I et vaig agafar la paraula i el penúltim dia de juliol ens vam plantar a l’illa més gran de l’arxipèlag balear. Mallorca ens esperava. Bé, no només Mallorca. Mallorca i tu.
Sense cap idea del que podria passar amb algú amb qui ens coneixem més aviat poc. Amb qui encara que havíem tingut converses interessants que van permetre apropar-nos mínimament, no sabíem massa bé res l’un de l’altre, però vam llençar-nos. Vam llençar-nos a l’aventura. A l’aventura de conèixer un país, a l’aventura d’anar sobre la marxa on l’atzar ens portés, i a l’aventura més apassionant que hi ha en la nostra existència: l’aventura de conèixer una persona.
Les expectatives que ens havíem pogut fer van ser ridícules a la vora del que ha acabat passant. En vuit dies hem vist tot allò més representatiu d’una gent, d’una societat limitada només pel mar Mediterrani. Hem estat amb els guiris, amb els autòctons, de festa major i de marxa nocturna per pubs amb els decibels sobrepassats. Hem vist obres d’arquitectura sacra i d’arquitectura civil, hem vist la mar, la muntanya, les coves i els cims, el fons marí i els precipicis de la Serra de Tramuntana, però sobretot, he vist una manera de veure la vida i de viure-la. Una naturalitat en l’acció i una decisió en la quotidianitat que m’ha deixat encantat.
Un encanteri que va començar des del dia que em vas despertar xiuxiuejant alguna paraula amable que va desencadenar la fúria dels meus somnis inconscients i em va fer vomitar els últims records del son en que estava sumit. Aquest encanteri es va anar alimentant amb la calma amb que miraves les terres que ja coneixies, amb la espontaneïtat amb que responies a les nostres reflexions metafísiques, amb la dolçor amb que cantaves, amb la sensualitat que despertaven les teves corbes i la teva manera de caminar, d’estar, de mirar, de tocar…
M’agrada l’aforisme comunista que diu que la terra és d’aquell qui la treballa. Per això sento que Mallorca, gràcies a aquests dies amb tu, és una mica meva. Perquè la vam treballar, la vam suar, la vam nedar, la vam admirar, la vam dormir, la vam recórrer per tots els punts cardinals i per tots els kilòmetres que ens va permetre la limitació temporal que ens subjectava.
Miro les fotos i sento la comoditat que em provocaves, la sensació d’estar a casa que incomprensiblement em feies sentir. I quan tanco els ulls encara tinc la sensació que et sento al costat, pacient, expectant, receptiva i llençada a fer el que la vida ens posés al davant. Però la realitat em fa tornar a obrir els ulls per a seguir endavant. Hi ha nous projectes, altres viatges, estudis i ideals en els que he de treballar per a aconseguir i per això em sento profundament trist. Profundament trist per no poder seguir tenint els ulls tancats sentint la teva presència que em feia sentir tan ple.
Sento que alguna cosa ha mort dins meu des que he partit de ses illes, però això m’he sentit empés a escriure aquest testament que vol ser un homenatge, un panegíric, un elogi a la maga que m’ha encantat durant aquests vuit dies i que ara que la tinc lluny, a la illa més màgica del Mediterrani, vull que no oblidi mai del que ha fet i fins on ha arribat l’empremta que ha deixat dins meu.
Eternament agraït i content
Subscriure's a:
Missatges (Atom)