Ara em diuen mestre. L'administració m'ha col·locat arbitrariament en un context d'arbitrarietat institucionalitzada per excel·lència com és l'escola pública. Es tracta d'unes paites i unes normes que fan viure als nens una experiència que els ha de portar a crèixer, a aprendre, a madurar. Tot i l'abundant burocràcia, encara hi ha coses que no funcionen.
L'educació és uniformadora, linial, castrant per l'espontaneïtat natural de l'infant. Volem que totohom faci el mateix, en el mateix moment, sense tenir en compte les diferències naturals que hi ha en cada personeta emergent que és l'infant.
Veig grans potencials comprimits en cossos que no arriben al metre d'alçada i em sembla que fer-los passar pel tubo no ajuda a desnevolupar éssers responsables conectats amb si mateixos. Que tinguin la valenti i la integració per a portar el món endavant.
Em pregunto com aforntaràn aquests nens el canvis que sobrevindràn pròximament. Amb deu o quinze anys d'edat, havent de fer front a un canvi tan personal tan gran, tauràn de suportar el canvi còsmic que ocorrerà. Tot un enigma, tot un repte.
Em trobo en una escola amb molts recursos. Tenim instruments per a tothom, teclat, quitarra, dues pissarres, guixos, papers, llapis, espais, un ordinador, un equip hi-fi, cadres amb braç de taula, molta llum natural i artificial. Però hem de passar-nos l'estona lluitant contra problemes d'ego encarnat en els petits marrecs. Per quatre que no respecten la natural calma, tranquil·litat i treball, ningú pot gaudir de tots aquests recursos. Em manquen recursos per a poder gestionar aquesta situació.
Seria ideal poder treballar en parelles de professors. Un dels dos s'encarrega dels revolucionats i els priva de l'aprenentatge que se'ls ofereix als altres. Quan ho veuen aquests, poden motivar-se o decidir no participar. De nou arribo a la idea que l'infant ha de tnier dret a decidir, i decidir aborrir-se, no fer res o no participar. És mitjançant la decisió i l'assimpció de les conseqüències que hom apren a ser responsable, sinó sempre ens recolzem en el sistema, que en el fons és una entel·lèquia que a passat de ser inicialment un mitjà a convertir-se en un fi en si mateix en el qual hom pot abocar toto allò que no assumir, ja que, obviament, el sistema, ni és perfecte, ni ho podrà ser mai.
M'he de preguntar què és allò realment important que els nens visquin. Aconseguir que estiguin quiets i callats no duu enlloc. M'agradaria que ni que fos un sol instant, en cada classe, tots sentissin aquella joia interna d'estar col·laborant en un projecte comú sonor. Potser això és un objectiu massa ombiciós, i arriencar un sombriure o una emcoió intensa seria prou. M'hauria de preguntar com fer-ho. Hi pensaré.
Sobre l'educació. Reflexions del primer dia. de
Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
