Estació-Úter

Una estació ferroviaria de rodalies. Poques hores després d'haver sortit els sol. Esperes el teu tren, mentre altres grans fal·lus mòbils ejaculen en el lloc on tu esperes.

Em col·loco en una escala, esperant el meu torn i cada espermatozou-ésser camina, cap amunt, unidireccionalment. S'ha plenat el buit que ara plena l'empenta orgàsmica del sistema. De sis a deu del matí, freqüents i inteneses corregudes d'humans que van a plenar ovuls-cadira-llocdetreball.

M'agrada veure que tot i la desnaturalització de les urbes, la natura persisteix impassibla a esdevenir arreu del planeta

Estació-Úter de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Sobre l'educació. Reflexions del primer dia.

Ara em diuen mestre. L'administració m'ha col·locat arbitrariament en un context d'arbitrarietat institucionalitzada per excel·lència com és l'escola pública. Es tracta d'unes paites i unes normes que fan viure als nens una experiència que els ha de portar a crèixer, a aprendre, a madurar. Tot i l'abundant burocràcia, encara hi ha coses que no funcionen.

L'educació és uniformadora, linial, castrant per l'espontaneïtat natural de l'infant. Volem que totohom faci el mateix, en el mateix moment, sense tenir en compte les diferències naturals que hi ha en cada personeta emergent que és l'infant.

Veig grans potencials comprimits en cossos que no arriben al metre d'alçada i em sembla que fer-los passar pel tubo no ajuda a desnevolupar éssers responsables conectats amb si mateixos. Que tinguin la valenti i la integració per a portar el món endavant.

Em pregunto com aforntaràn aquests nens el canvis que sobrevindràn pròximament. Amb deu o quinze anys d'edat, havent de fer front a un canvi tan personal tan gran, tauràn de suportar el canvi còsmic que ocorrerà. Tot un enigma, tot un repte.

Em trobo en una escola amb molts recursos. Tenim instruments per a tothom, teclat, quitarra, dues pissarres, guixos, papers, llapis, espais, un ordinador, un equip hi-fi, cadres amb braç de taula, molta llum natural i artificial. Però hem de passar-nos l'estona lluitant contra problemes d'ego encarnat en els petits marrecs. Per quatre que no respecten la natural calma, tranquil·litat i treball, ningú pot gaudir de tots aquests recursos. Em manquen recursos per a poder gestionar aquesta situació.

Seria ideal poder treballar en parelles de professors. Un dels dos s'encarrega dels revolucionats i els priva de l'aprenentatge que se'ls ofereix als altres. Quan ho veuen aquests, poden motivar-se o decidir no participar. De nou arribo a la idea que l'infant ha de tnier dret a decidir, i decidir aborrir-se, no fer res o no participar. És mitjançant la decisió i l'assimpció de les conseqüències que hom apren a ser responsable, sinó sempre ens recolzem en el sistema, que en el fons és una entel·lèquia que a passat de ser inicialment un mitjà a convertir-se en un fi en si mateix en el qual hom pot abocar toto allò que no assumir, ja que, obviament, el sistema, ni és perfecte, ni ho podrà ser mai.

M'he de preguntar què és allò realment important que els nens visquin. Aconseguir que estiguin quiets i callats no duu enlloc. M'agradaria que ni que fos un sol instant, en cada classe, tots sentissin aquella joia interna d'estar col·laborant en un projecte comú sonor. Potser això és un objectiu massa ombiciós, i arriencar un sombriure o una emcoió intensa seria prou. M'hauria de preguntar com fer-ho. Hi pensaré.

Sobre l'educació. Reflexions del primer dia. de Isaac Forns Gabandé està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Creativitat

La creativitat és tocar el buit amb les mans per a poder fer brotar una flor que no existí mai abans.

Sobre imanes y genética

Caminante por terreno desconocido.
Espectante, la incertidumbre le acecha, como la duda
y le reconstruye el miedo vomitado ayer
Espectante, la incertidumbre acecha, como la duda
y remite su valor frente a las páginas marchitas del calendario

De nuevo dice gilipolleces sobre el sol y las nubes,
sobre la primavera, los pájaros, los atardeceres y su corazón palpitante.
Pantanoso es en dónde anda, sin meta hacia dónde parte

¿Alguien puede dar la luz?
Me gustaría ver qué estoy pisando.
El vacío puede darse en cualquier nuevo paso,
pero avanzo,
sabiéndome de antemano perdido, avanzo.

Los imanes aprendieron de ella,
la genética la venera,
y ebrio de magnetismo y empachado de ADN, duermo su resaca.

Adelante, acudes por rutina, adelante,
aún cuando sabes su olor a mandarina mientras conduce,
aún cuando sabes sus montones de zapatos al lado del armario,
aún sabiendo que por otros sería ansiada, llenada, gustada, idolatrada, venus maquillándose, lamida, dividida, en tantos pedazos como mi fe al verlo, cómplice, encerada, iluminada, diva, empanada, aspirada y hasta poetizada, ...
¿sigo queriéndola?

Me cago en la Ostia ¿Quien cerró la luz?
¿Y ahora qué?
Sigo corriendo hasta que la pared me frene,
o espero, mejor, a que sea un precipicio,
bien alto, bien escarpado.

Soy yo ese que camina por terreno desconocido
y ese a quien le acecha la duda, la incertidumbre.
Intento deconstruir el miedo, desayunando esperanza soluble, bien caliente, cada mañana,
espectante, intento sintonizar la dicha en la radio,
pero no acontece.
En el váter descubro el rollo acabado,
el coche tiene el depósito vacío,
no hay ajos en la despensa.

Y el sol entre las nubes, apunta a los pájaros que en primavera,
Vuelan felices, como late mi corazón cada anochecer por ella.
Pasteles de anuncio de hipoteca con mermelada de ella, caramelo de orgasmo, helado de final feliz y vainilla azucarada,
detrás del cristal, en escaparate de las cosas que nunca voy a lograr,
detrás del armario, intentando que los cubra el polvo y el tiempo.

Mostró a los imanes de qué eran capaces,
sorprendió al Olimpo con su genotipo.
Y ebrio de magnetismo y empachado de ADN, duermo, sin ella.